Arqueologia de l’arquitectura hidràulica en la província de Castelló

En la entrada de marzo, presentamos el proyecto Patrimoni-PEU de la UJI y, en este mes, también queremos presentar un proyecto amigo en el que estamos participando: “Arqueologia de l’arquitectura en la província de Castelló. Patrimonialització, catalogació i disseny web com a instrument de gestió didàctica i turística”

Es un proyecto de investigación al que damos apoyo y que nos gustaría acercaros, puesto que su objetivo es poner en valor el valor arquitectónico del patrimonio hidráulico histórico. Os dejamos con las palabras de Josep Benito Nuez:

En les terres castellonenques, des de les planúries litorals fins a l’interior muntanyenc, s’ha configurat durant segles una rica arquitectura relacionada amb el transport i la gestió de les aigües, la qual ha despertat un gran interès mitjançant la realització de valuosos treballs destinats a la catalogació i protecció de l’esmentat patrimoni hidràulic (Guinot i Selma, 2003 i 2012; Marco i Sanchis, 2003; Guinot, 2008; Hermosilla i Iranzo, 2014; Lloría i Selma, 2014; entre altres investigacions). Tot i això, avui en dia és freqüent trobar estructures abandonades, com en ús, a les quals se’ls atribueix una cronologia incerta. En aquest sentit, és cert que des de la història medieval s’han realitzat grans avanços en l’arqueologia del paisatge, amb la finalitat d’elaborar estudis sobre l’anomenada arqueologia hidràulica, més especialitzada en els espais de reg (Guinot i Selma, 2012; Esquilache, 2018; Pardo, 2020). No obstant això, proposem fer un pas endavant i avançar cap a un major coneixement de les tècniques constructives i l’ús dels materials aplicats a l’arquitectura hidràulica, no únicament en cronologies antigues i medievals, sinó també modernes. Perquè aquestes obres no sols han estat reparades en innumerables ocasions, sinó que quan es fa un seguiment documental s’evidencien transformacions i millores tècniques, la qual cosa suposa una gran oportunitat per a l’arqueologia. En efecte, des del punt de vista arqueològic hi ha una llacuna important quant a l’estudi de la cultura material hidràulica d’època romana, medieval i moderna. En realitat, no sabem quasi res de l’evolució d’aquestes construccions a llarg termini i, per tant, dels canvis esdevinguts en cada època, donant-se per fet que aquests eren pràcticament els mateixos entre els segles XIII i XIX, quan en realitat, sabem que no ho eren.

Aquest projecte està finançat pel programa UJI-Encultura del Vicerectorat de Cultura i Relacions Institucionals de l’UJI. La primera fase d’execució ha començat el 2021 amb l’estudi dels aqüeductes construïts per a salvar desnivells, concretant els orígens i vinculant-los a les possibilitats com a recurs de desenvolupament local i turístic de la província. Al llarg de tres anys es completarà la catalogació de les construccions dedicades a la captació d’aigua, distribució i repartiment a través de sèquies i mines de conducció subterrànies, d’altres obres auxiliars, i finalment, s’estudiaran els usos de l’aigua a través d’instal·lacions generadores d’energia.

La primera acció està relacionada amb la recopilació de la bibliografia sobre arquitectura hidràulica. Paral·lelament consultarem els documents històrics, amb l’objecte d’identificar tècniques, materials i artífexs, així com peculiaritats constructives de cada període. Realitzades aquestes activitats, iniciarem la localització, descripció i catalogació del patrimoni hidràulic. Aquesta tasca inclou la interpretació de les construccions, l’estudi i classificació de la topografia, la definició dels complexos arquitectònics i de la resta d’elements definitoris. Dissenyades i realitzades les fitxes de catalogació, compararem les dades de les diferents comarques per a identificar l’avanç de fenòmens generals, així com particularitats territorials. A continuació, corroborarem els resultats mitjançant l’aplicació de tècniques arqueològiques i la digitalització de les estructures amb l’objecte d’avançar cap a una “arqueologia de l’arquitectura hidràulica”. Es tracta d’analitzar aquestes construccions com jaciments arqueològics. D’altra banda, també es contempla l’estudi dels recursos turístics a través de l’elaboració de l’inventari, quantificació i distribució territorial. Fet l’anàlisi, es durà a terme l’avaluació en el Laboratori de Turisme de l’UJI per a determinar el grau d’atracció turística de cada recurs. Una altra acció està relacionada amb el disseny d’estratègies de protecció i adequació dels béns que siga compatible amb les activitats de difusió i interpretació per al públic visitant. S’elaborarà un document amb les actuacions encaminades a la protecció, conservació i posada en valor com a recurs turístic. També és molt important la part de difusió dels resultats. Tota la informació apareixerà plasmada en la pàgina web del projecte optimitzada per a rebre visites des de dispositius mòbils i tabletes. Quan hàgem de gestionar la visualització del catàleg online  a través d’internet, crearem perfils d’accés en les xarxes socials. També se faran jornades, webinar, vídeos documentals, etc. En definitiva, aquest projecte contempla l’elaboració d’un catàleg digital online de l’arquitectura hidràulica present en els municipis de la província, que ajudarà en l’actualització del catàleg patrimonial de béns municipals i posarà a la disposició de les administracions un nou recurs divulgatiu.

En el projecte col·laboren investigadors doctors i institucions de reconegut prestigi amb experiència en aquest camp, com són Pablo Medina, Ferran Esquilache, Cristian Pardo, el Grup d’Investigació Antiqua de l’UJI, el Laboratori d’Estudis, Ordenació i Planificació d’Espais Turístics de l’UJI, la Càtedra FACSA d´Innovació en el Cicle Integral de l´Aigua, el SIAP de la Diputació de Castelló i el Museu Arqueològic de Borriana.

Foto de portada: Aqüeducte dels Arquets, Vila-Real. Foto: Josep Benedito Nuez

Referències:

ESQUILACHE, F, 2018: Els constructors de l’Horta de València. Origen, evolució i estructura social d’una gran horta andalusina entre els segles VIII i XIII, València.

GUINOT, E. 2008: “Una historia de la Huerta de Valencia”, El patrimonio hidráulico del Bajo Turia: l’Horta de València, València, pp. 60-101.

GUINOT, E. i SELMA, S., 2003: Camins d’aigua. El patrimonio hidráulico valenciano III: Las acequias de la Plana de Castelló, Generalitat Valenciana, València.

GUINOT, E. i SELMA, S., 2012: “La construcción de una imagen de una huerta feudal: la séquia Major de Vila-real (siglos XIII-XV)”, Hidráulica agraria y sociedad feudal: prácticas, técnicas, espacios, pp. 103-146.

HERMOSILLA, J. i IRANZO, E. 2014: “Claves geográficas para la interpretación del patrimonio hidráulico mediterráneo. A propósito de los regadíos históricos valencianos”, Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 66, pp. 49-66.

LLORÍA, R. i SELMA, S. 2014: “Aigua, irrigació, hortes i patrimoni al territori valencià”, Millars, 37, pp. 13-34. 

MARCO, J. B. i SANCHIS, C. 2003: “Una aproximación a la evolución de los regadíos valencianos. Infraestructura, hidrología e hidráulica”. El patrimonio histórico de la Ingeniería Civil en la Comunidad Valenciana, València. 

PARDO, C., 2020: “L’art de derivar les aigües: les transformacions constructives en les infraestructures de reg valencianes als segles XVI i XVII” Tesis doctoral inèdita. Universitat de València.